per la millor...

Estic soleta, a la sala d'ordinadors de l'edifici d'esports intentant fer feina i sense aconseguir concentrar-me gaire en el que faig. I també espero una trucada... la trucada d'algú que no sé si se'n recordarà de les hores en les que estic disponible, perquè ja les tenim nosaltres dues aquestes coses! Sigui com sigui, m'he adonat que ella encara no havia aparegut en els meus blogs i no pot faltar-hi. Perquè vuit anys de diferència no han tingut prou forca (no hi ha ce trencada en aquest teclat) per impedir que fos la persona més propera al meu món. Avui va per la Sandra, una germana única que no es pot arribar a imaginar com la trobo a faltar i que quedaria farta de mi si fos aquí compartint tots i cadascun dels moments que visc. De fet, prou atabalada deu quedar quan l'enganxo per banda al messenger =) Per tu petarda, que sé que ho llegiràs; perquè t'estimo moltíssim.

Passen els dies i m'adono que gairebé som a la meitat. Les classes s'han convertit en rutina, però els sentiments no deixen de créixer dia a dia. Mil emocions noves, algunes esperava viure-les, altres ni m'era possible imaginar-les, d'altres sensacions són conegudes però viscudes com en una altra dimensió... Estem fent arrels en un país que aviat deixarem. I no el deixarem buit, sinó ple de gent que haurà contribuit a marcar un abans i un després en molts aspectes. Fins que arribi el moment... a viure.